60
Maria vivia a la zona afortunada. Aquell matí, va eixir d’escola
i, de camí a casa, va decidir fer un tomb per la ciutat. Aquell dia
menjaria sola a casa, alguna cosa precuinada segurament, ja que
els pares no volien cuinar mai, i a més anaven tan ocupats amb els
seus fabulosos i absorbents treballs que Maria no volia quedar-se
a casa sola amb la tele, el mòbil, la tauleta o l’ordinador.
Fa un dia magnífic, aniré a passejar per estirar les cames, es va dir
a si mateixa. Maria es va posar a caminar i caminar, i sense adonar-
se’n va acabar prop de la gran muntanya. Sense pensar-s’ho dues
vegades, va decidir que l’escalaria. Era emocionant arribar fins
al cim. Maria va pujar i va pujar, i sense adonar-se’n ja estava
al capdamunt. Quina sensació més meravellosa, es va sentir
lliure com un ocell i va respirar fondo. Es va dedicar a admirar el
paisatge, va contemplar la seua ciutat, va mirar a l’horitzó, es va
girar i va mirar cap a l’altra banda de la muntanya. I es va quedar
bocabadada quan va veure l’enorme ciutat que hi havia davant
dels seus ulls: eren els Femerians, dels quals amb prou faenes
havia sentit a parlar. Era una ciutat molt més gran que la seua i
estava plena de gent. Una gran curiositat enorme es va apoderar
d’ella i va decidir baixar el vessant.
No sabia perquè ho havia fet; no sentia por, volia conéixer aquella
gent tan estranya que li havien dit que vivia allí.
