68
Eren tantes coses que volien compartir que es van fer grans amics.
Cada vegada semblaven tots de la mateixa ciutat. El gran túnel
que es va construir entre els dos llocs va permetre que la gent d’un
costat i l’altre es coneguera, s’ajudara i s’establiren noves relacions
que van beneficiar sens dubte a tots i totes.
Tot havia canviat. La gent era molt més solidària, se la veia més
feliç, i els xiquets van forjar una gran amistat que hui en dia encara
conserven.
I conte contat…
-Nooo, iaio, conta’n més! -van cridar els néts alhora.
Quan el iaio havia acabat el conte, els seus néts ja s’havien acabat
els sopars respectius i s’havien quedat amb ganes de saber més
coses sobre els xiquets protagonistes d’aquell conte.
Però va arribar l’hora d’anar al llit, i el iaio els va prometre continuar
l’endemà.
Els xiquets van obeir i es van gitar amb l’esperança que el iaio els
contaria més coses.
Una vegada gitats els xiquets, els fills del iaio que també havien
sentir el conte van començar una conversa amb el seu ancià pare,
ja assegut davant de la ximenera.
-Pare, jocrecquehui endia ens encaminemauna situació semblant
-va dir Verònica, la filla major.
-Que exagerada! -li va dir la seua germana.
-Jo crec que té raó, hem de recuperar l’esperit de la ciutat
d’Esperança.
-A què et refereixes?
