59
Clara va anar a parar a dins d’un sequiolet.
-Amb tanpoqueta aiguanoaplegaré enlloc -es lamentava la goteta.
A poc a poc s’endinsà en un canal, ple de pedretes i alguns cudols.
En les parets es podia veure el senyal que havia deixat el nivell de
l’aigua... I la veritat és que per allí solia passar-ne molt poca, millor
dit, poquíssima. De fet, aquelles parets estaven ben eixutes i aquell
senyal era de feia molt de temps.
Va aprofitar unes branques amb quatre fulles que hi havia pel
camí, per saltar i veure que hi havia darrere d’aquelles parets.
En saltar i veure tot allò que l’envoltava va quedar molt sorpresa.
-Que diferent és aquest paisatge!- pensava Clara recordant el
brollador d’on va eixir per primera vegada.
De sobte, la seua mirada es va detindre en una figura. Es tractava
d’un vellet que, recolzat en la soca d’un arbre, observava el mateix
paisatge que tant havia impressionat Clara. El seu semblant era
seriós, els ulls eren tristos. Tenia les mans entrellaçades al mànec
d’una aixada i la mirada... perduda. Perduda en uns solcs fets a
terra, tan profunds com els que es podien veure en la seua pell.
