67
Clara va mirar els dos xiquets i es va acomiadar.
Era l’hora. L’hora de seguir el camí cap a la mar, de retrobar-se
amb els seus. Estava més que segura de la importància de la seua
existència i orgullosa de ser aigua es va deixar dur... Tancà els ulls i
recordà les aventures viscudes.
Clara, feliç i tranquil·la, es va deixar dur... aquesta vegada... pel
corrent.
