61
Quan quedaven uns 10 metres, Maria va esvarar i va caure fins a
arribar a baix de tot. Va perdre el coneixement uns minuts i, quan
va obrir els ulls, va veure al seu davant la cara d’una xiqueta que la
mirava amb cara de sorpresa.
-Estàs bé? -li va preguntar la xiqueta.
-Sí. Només m’he donat un bon colp al cap.
-I tant que sí, quin bony t’està eixint. Hola, em diuen Anna i visc a
Esperança, la meua ciutat. I tu qui eres i com et diuen?
-Em diuen Maria i visc a l’altre costat de la muntanya-
Maria es va incorporar, es va quedar mirant a Anna i es va adonar
que era més menuda que ella, però tenia una cara dolça i les
ulleres que portava li donaven un aspecte de ser una xiqueta molt
graciosa.
-Estàs bé? -li va preguntar Anna.
-Sí, crec que sí. Em fa mal el colp, però estic bé.
-Escolta, tu eres de l’altre costat, veritat?
-Sí. La meua ciutat està a l’altra banda de la muntanya.
-Jo visc en esta ciutat, es diu Esperança. Vols que t’ensenye on visc?
-Bé, d’acord. -Maria es va alçar amb ajuda d’Anna i va seguir la
xiqueta fins a arribar a un grup de cases.
La ciutat era molt bonica, les cases estaven pintades de colors.
Hi havia molta gent pels carrers i encara que no hi havia parcs, ni
jardins, ni fàbriques, ni tendes, ni camp, ni vegetació, ni res del
que ella havia vist en la seua ciutat, la gent semblava alegre i tant
xiquets com majors jugaven a tot tipus de jocs, conversaven en
grups xicotets, uns altres cantaven i ballaven, uns altres esculpien
grans trossos de roques, uns altres pintaven… Tot el que Maria
anava veient li fascinava i era tan estrany tot que semblava que
estiguera en un altre planeta.
